dilluns, 8 de novembre de 2010

Prats enderroca l'antiga caserna de la Guàrdia Civil per a contruir-hi el nou Centre d'Atenció Primària (CAP)

El primer que em va venir al cap quan vaig saber que volien tirar a terra l'antiga caserna de la Guàrdia Civil de Prats va ser la Pacheco petita. No recordo el nom però sí, i perfectament, la seva fesomia.
Mentre tirava les fotos m'imaginava les vegades que haurien pujat aquelles escales ella, els seus germans i les altres nenes i nens de la meva edat que també vivien a l'edifici: la Tere Bravo, el seu germà Luciano que bellugava el cap d'una manera característica o el Pepito Navarro que a vegades encara trobo a Granollers que és on viu en l'actualitat.
Els Guàrdies Civils se'n van anar de Prats ja fa temps i amb ells aquella delirant fotografia del Capitán Cortés que hi havia al cos de guàrdia de la caserna amb un PRESENTE escrit amb majúscules que acollonia només de llegir-lo.
La Guàrdia Civil com a institució no figurava entre les meves preferides, la veritat, però dels fills i filles dels guàrdies que van viure a la caserna en conservo un bon record, si fa o no fa, com el d'aquella època tan feliç i enyorada.
La fotografia en blanc i negre que acompanya la informació la vaig tirar al 1978, un diumenge de primavera coincidint que una manifestació de jovent del poble hi va passar per davant demanant justícia per a Jordi Canal (el Jordi d'Olost) detingut un parell de dies abans per haver clavat una plantufada a un agent.
En el terreny on fins ara hi havia l'antiga caserna (en els darrers anys seu d'un poc reeixit Centre Cívic i Cultural) hi construiran el nou Centre d'Atenció Primària (CAP) de Prats.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo vaig ser un d´aquells nens que varem viure a la caserna de la Guardia Civil de Prats allà al voltant dels anys 57-64. La meva mare que ara té 89 anys i fa 84 que viu a Catalunya em diu que feia quedar bocabadats mes d´un quan la sentian parlar igual que la gent del poble.
Vaig ser alumne del recent desaparegut mossen Lluis,amb la seva ajuda i bon fer com a mestre, avui aquest alumne seu ocupa el càrreg de Cap de Servei de Neurocirurgia d´un Hospital Universitari a casa nostra.
La desaparicio de la caserna, fet ineludible dels temps,em pòrta records infantils ja molt llunyàns.
La desaparicio d´aquell mestre records de gratitut.
Tot plegat bons records

Anònim ha dit...

Per cert, la petita de les Pacheco es diu Rosa

JORDI PEY TOMÀS ha dit...

Celebro molt i agraeixo el teu comentari. He consultat a pradencs més grans que jo (sóc del 57) per esbrinar la teva identitat però no m'ho saben dir i tampoc et relaciono amb els noms de caps de servei de neurocirurgia d'hospitals universitaris catalans que he trobat al Google. La Rosa Pacheco tenia un germà més gran que duia els cabells rinxolats, no seràs tu?
Salutacions cordials des de Prats.

Lluís Vila ha dit...

Hola, Secundino: jo també vaig ser d'aquells nois que jugàvem amb
nois (i noies) del Quartel i en tinc molt bons records. Alguns els he vist posteriorment, a tu, que recordi, no, però et tinc present
igualment. La Rosa Pacheco, però també la María Carmen, que vivia
després a Vic, i el seu germà que tots li dèiem el Pacheco (perquè
se'n deia, és clar). La Tere (que després es va fer dir Maite) i el
seu germà Luciano, també a Vic (amb ella vam coincidir a Barcelona i després feia de perruquera a Granollers), i els seus pares. Al Juanito
(el seu pare, sergent Navarro, primer cap de la Guàrdia Civil que
parlava català perquè era mallorquí i van anar a Artés). I el teu germà Diego que vaig trobar un dia que va venir a Prats amb els
castellers, si no m'equivoco, de la Roca del Vallès. Jo també sóc dels que anàvem al mossèn Lluís i crec que això no em va perjudicar gens per arribar a poder ser alcalde del meu poble. Molt bons records, tot plegat. I molts records al teu germà Diego.

Joan Ferrer i Vivet ha dit...

Hola "Secund" crec que aixì era com et deiem, recordo molt bé al Diego i a tu, crec que el Diego era el germà mes aplicat i mes de seny, però carai amb el "Secund", mira on ha arribat.
Molts records, m'agradaria moltíssim poder coincidir algun dia.